Vius o Sobrevius?

JO, … LA PEÇA QUE FALTAVA PER RESOLDRE EL TRENCACLOSQUES DE LA MEVA VIDA…

 (Aquest post està escrit en català per respectar l’idioma en que la Marta s’expressa. En breu, en publicaré un amb la traducció perquè l’idioma no impossibiliti que aquest testimoni arribi a més gent).

vacio

Bona tarda a tots!

Per mi és un honor i un plaer compartir amb tots vosaltres aquest post.

Un post en el que us convido a llegir la història personal i verídica de Tània Martos. Una noia, que des de ben joveneta, va patir símptomes de depressió, desorientació, frustració, dolor i buit existencial; entre d’altres.

Una profunda crisis personal que, en el seu testimoni, ens dona pistes sobre com ella ho va viure (tant des de dins, com envers la mirada dels altres) i sobre com ho va anar travessant.

I perquè aquest testimoni en el meu blog?

Doncs perquè crec que cal donar veu a les persones. Persones de carn i ossos que tenen el valor de compartir les seves vivències personals. Testimonis reals de superació dels que crec que tots podem aprendre, sigui quina sigui la nostre dificultat.

En aquest post, Tània Martos en explica en primera persona i amb paraules sinceres, properes i honestes el seu camí de superació personal.

Una noia valenta i propera que, després de superar les seves dificultats, es veu renovada amb noves forces que l’impulsen a compartir i a ajudar als altres amb el seu testimoni.

Apropant la mirada de qui pateix, a la mirada de qui l’envolta.

Esperant i desitjant que la seva història us inspiri i us arribi tant a prop del cor; com ho ha fet amb mi…

Sense més dilacions, us deixo amb les seves paraules…

* Si voleu escoltar el seu testimoni en primera persona, us convidem a assistir a la presentació que farà a Barcelona el proper 16 d’Abril del 2013

(veure informació al final del post)

PARAULES SOBRE LA MEVA HISTÒRIA PERSONAL:

“La vida és meravellosa si no li tenim por” deia Chaplin.

Jo, avui he deixat la por aparcada en un racó, disfressada amb quatre draps perquè no em privi de tastar aquests minuts en què tinc l’oportunitat d’expressar-me amb sinceritat i mostrar-vos el meu món, els meus sentiments, la meva realitat.     

Tot aquest calvari va començar a partir dels setze anys, en aquesta etapa de l’adolescència en què tot són canvis, noves experiències. Jo, em vaig perdre, em vaig desorientar. Tot allò que abans tenia color ara ho trobava d’un obscur inquietant i cada dia que anava passant prenia més força.

Em vaig acabar cegant en el dolor, en una habitació que desprenia fredor, en un terra buit de somnis i d’il·lusions, però ple de pors i desesperacions.

Recordo cada nit desperta fins  tard, molt tard intentant trobar resposta a qüestions que mai m’havia plantejat:

 

Per què capficar-me en qui era?

Què feia en aquest món?

Què em proporcionava tant dolor?

Què tenien els altres companys per apreciar la vida que jo no podia veure?

 

 Només podia plorar, vessar llàgrimes de ràbia, buidar el meu cor d’incomprensió.

Volia cridar, exclamar en veu alta:

– Ei, que sóc aquí!

Tancada en aquest pou de desil·lusió, perduda, patint, sense trobar el camí de tornada!

I et necessito!, us necessito!, perquè sola no puc amb aquesta càrrega que m’enfonsa i no sóc capaç d’alliberar-me.

 

 Però no, no tenia veu, només dolor que no sabia transmetre als qui m’envoltaven i que no sabien què em passava.

Ni tan sols jo mateixa ho sabia. És difícil explicar-se, posar nom a aquest buit dins teu que t’asfixia i que no et deixa veure la veritable realitat.  

Us preguntareu com em sento,…

… com se sent una persona tancada en si mateixa,….

… enfonsada en la foscor,…

… empresonada entre reixes que deixen passar i veure la llum del dia,….

… algú que desitja morir sense més raó que deixar de patir…

 

Enrique Solari, escriptor i psicòleg peruà, va escriure:

“L’horror dels veritables inferns és que tenen una finestra per la qual es veu el paradís.”

Quina gran raó!

 

Quan t’endinses en l’obscuritat del teu propi món, en la recerca d’interrogants inabastables, tot agafa una altra dimensió.

Et tornes petita, indefensa, dèbil, et sents com una formiga que pot ser aixafada en qualsevol moment. 

 

Us aproparé una mica més a mi…

Als setze anys em vaig lligar a les cadenes de la bulímia, més tard, als dinou, seria l’anorèxia. El meu cos va passar a ser el centre de tot, de les meves debilitats, de les meves pors, de les meves inseguretats. Es va convertir en la meva obsessió. Menjar era tocar dempeus el propi infern o era la manera de treure les angoixes, fer un fart i després vomitar. De control res. Vaig baixar molt de pes, el meu estat d’ànim era molt variant, físicament em vaig debilitar i mentalment estava molt perduda.

Em trobava en una constant contradicció. Volia sortir d’aquell malson, no tornar a fer restriccions ni vòmits, però en topar-me amb aquests enemics que eren el mirall i la bàscula, tot tornava a capgirar-se de nou.

L’altre gran calvari foren les autolesions. Porto el cos ple de cicatrius i només he de mirar-les o passar la mà per sobre d’elles per fer memòria de temps enrere, quan l’autolesió era el mitjà per fer front al dolor emocional. Quina contradicció, oi? Fer-me mal per pair un altre dolor… Doncs sí, quan la tristesa (una tristesa insoportable), la por, l’ansietat o l’eufòria s’apoderaven de mi, quan emocions de nivell molt alt regnaven la meva ment, el descontrol agafava poder en mi en forma de destrucció.

Altres vegades prenia somnífers, altres alcohol, i altres ambdós alhora.

Molts cops he acabat a urgències i, sempre sense cap explicació coherent, coherent pel metge que em tractava. 

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 No sóc capaç d’expressar-vos amb detall el que passa pel meu cap perquè no trobo paraules suficients que donin veu a tanta contradicció, a sentiments que mostrin cada batec d’un cor ferit d’enyorança, a llàgrimes que desprenen temor, a… emocions incontrolables que topen amb un ampli mur d’inestabilitat.

Treballant intensament amb l’equip de psicòlegs i amb molta paciència i dedicació vaig començar a situar els punts cardinals en la meva vida.

M’agradaria compartir una cita que sempre tinc molt present:

“Feliç el dia que descobreixes que no es deu al temps, a la fortuna o a un accident sinó que ets tu qui ho apropes o ho allunyes tot de tu.”

 

Gràcies per la vostra presència i l’amabilitat amb què m’heu acollit entre els vostres cors.                                     

                                                                    Tània Martos

 

PRESENTACIÓ EN VIU DE LA HISTÒRIA DE TÀNIA MARTOS A BARCELONA:

Si voleu escoltar la seva història en primera persona, us convidem a la presentació que ella mateixa farà de la seva pròpia història el proper:

Dimarts 16 d’Abril del 2013 a las 19:00

BAUM BARCELONA

C/ Mallorca 198, ppal 1ª

Barcelona

* Per qüestions d’aforament, cal reservar plaça amb antelació.

** La reserva de plaça es farà per rigorós ordre de preinscripció.

*** La presentació té un cost de 5€, que seran per ajudar a la Tània.

**** Baum Barcelona no treu cap benefici econòmic d’aquesta activitat.

***** El dia de la seva presentació, la Tània ens portarà alguns exemplars del seu llibre. Un llibre curt i que ella mateixa es va editar i que té un cost de 5€. Un tresor que cal conservar…

 

CONTACTE I PREINSCRIPCIÓ:

desenvolupa@cfreixa.es

Tel. 606 20 75 71

 

Esta entrada fue publicada en Adaptación al Cambio, Adicción y Dependencia Emocional, Autoestima y Confianza Personal, Depresión y Ansiedad, Liderazgo Personal, Miedo y Inseguridad, Sentido de la Vida y Vacío Existencial, Vivir en Tiempos de Incertidumbre. Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .